Transformar la realitat social amb l’ajuda de l’Evangeli és la motivació última de tot cristià amb responsabilitats polítiques. El polític cristià pren les seves decisions perseguint el bé comú, entès com aquelles condicions socials que permeten a persones i pobles assolir la seva plenitud.
El document “Arrels cristianes de Catalunya” del qual commemorem els 25 anys ens recorda textualment: “La responsabilitat i el deure de promoure el bé comú toquen més de prop els qui, per vocació i per capacitats, intervenen en el govern o en la política a través d’un càrrec públic. Cal que sàpiguen mantenir sempre el sentit de servei al bé comú per damunt d’interessos personals i de grup. Convé recordar sovint que tots els mitjans -partits, programes, eleccions, governs, parlaments, municipis, etc.- són per al servei del país, i no a l’inrevés. Aquest compromís té per al cristià una altra dimensió. És vehicle a través del qual es fa present al seu món i li fa do del llevat de l’Evangeli.
Avui que tots ens adonem d’un cert decandiment dels valors cristians en el nostre poble, més que no pas abandonar-nos a la lamentació i al retret, hauríem de revisar si som prou generosos i creatius per a assolir una presència activa i comunicativa de la nostra fe, en tot el teixit social, cultural i institucional de la societat catalana.
En aquesta mateixa línia, cal observar que és pecat d’omissió negar-se a prestar al país el servei que hom és en condicions de fer. L’al·lèrgia a l’activitat política comporta deixar els interessos de la comunitat a d’altres, en exclusiva. I pel que fa a l’actuació política dels cristians, ni cal dir que ha de ser sempre exemplar. S’hi ha de fer ben visible aquell esperit de servei a què hem fet ja referència. I, fruit d’un tal esperit, una gran voluntat de convivència i de col·laboració amb tothom, també amb els no creients quan es tracta de posicions que estan d’acord amb l’ètica i el bé comú, i un esforç preferencial a favor dels desvalguts.”.
Recordo un mes d’abril de fa anys, havent arribat de bon matí en cotxe a Montserrat, la feliç trobada casual amb un suat i assedegat company d’escó, que pujava sol a peu al monestir des del seu poble, tot just abans de començar la campanya electoral a la que es presentava per alcalde. Tot i haver compartit despatx parlamentari, mai li havia sentit fer proclamació pública de la seva fe, per altra banda perfectament coherent amb les seves actituds i accions. Crec que s’aplicava allò de que per les seves obres els coneixereu. Tots els que tenim fills som conscients de que són més importants per la seva educació les nostres actituds i accions del dia a dia, el que veuen de nosaltres i capten amb radars d’alta definició, que no pas els que els diem de paraula. És evident que entendran millor que no s’ha de cridar si no senten cridar mai als seus pares que no pas quan aquests els diuen: no cridis; tot cridant.
Jo sempre he sigut partidari també de la discreció quan es barreja fe i política. Possiblement per una barreja de sentiment de culpa i per la forta exigència que suposa el compromís polític públic d’un cristià. Potser equivocadament m’ha semblat que hi ha coses prou serioses com per no jugar-hi o per frivolitzar-les a partir d’un propi mal exemple. També hi és present allò de no utilitzar el nom de Déu en va.
Per altra banda, com expressament declara la doctrina social de l’església, el compromís polític dels catòlics es pot vehicular a través de diferents instruments o partits i resultaria extremadament perillós limitar-lo o identificar-lo amb un de sol. Jo he conegut persones amb la mateixa fe a IC, ERC, PSC, CDC, UDC i PP. I conec democristians que no estan a UDC. I polítics cristians que no es senten democratacristians. I encara més, és que si passem de la categoria a l’individu, com diuen els juristes, el nom no sempre fa la cosa.
He llegit que la nova vicepresidenta de la Generalitat ha acceptat el càrrec amb menció expressa i pública a “amb l’ajuda de Déu”, expressió defensada també pel president del seu partit, el qual diu textualment a una de les últimes cartes setmanals: “per a mi la moralitat és un principi”. Amb aquesta afirmació la vicepresidenta ens està dient moltes coses. En primer lloc, està reconeixent públicament la seva fe. També ens està comunicant el seu compromís d’exercir el poder executiu democràtic que li correspon a la llum de l’Evangeli i amb l’objectiu de perseguir el bé comú. Ens està dient, humilment, que ofereix la seva persona com a instrument a través del qual Déu actua. I està declarant públicament que rendirà comptes de les seves accions no només davant dels homes sinó també davant Déu.
Però de tot el que ens està dient, el realment important des del punt de vista col·lectiu, és que el seu objectiu és perseguir el bé comú, tal com l’entén un cristià i que no serveix altres deus. La moralitat ha de ser no només un principi sinó també un final. En definitiva, allò tant conegut de que per les seves obres els coneixereu. El testimoni més que la paraula. La resta són qüestions reservades a un judici i consciència personal del qual no ens en podem pas erigir ni en jutge ni en part. En l’àmbit intern, conec altres consellers del mateix govern, que sense fer semblant declaració pública, ben segur que tenen també present la transcendència i motivació espiritual de la tasca encomanada. I potser han passat la nit abans en l’imprescindible silenci i vetlla, en la soledat davant la creu, d’on només pot sortir aquesta sincera invocació pública prèvia a l’exercici de tant grans responsabilitats.
La pèrdua de referents dels post marxistes, sumat a l’alimentada ignorància passotista, ha fet que els seus decadents ideòlegs no suportin i ataquin qualsevol manifestació o opinió pública efectuada des d’ambients o institucions cristianes. Penso que cal perdre els complexos i actuar també amb naturalitat en aquest tema. I per tant els polítics cristians, com qualsevol altre, han de poder expressar quan vulguin la seva condició, conviccions, opinions i motivacions. Faltaria més. I sabent que quan ho fan estan també posant en risc, o honorant, davant creients i no creients, la credibilitat de les idees i creences que públicament proclamen. Una gran responsabilitat. Per dir i per fer. Per evitar fariseismes. En definitiva, cap complex però molta modèstia i gens frivolitat. I molta prudència; la mateixa que d’entrada em fa sentir més còmode al costat dels que anònimament van a peu a Montserrat i a l’hora donen autèntic testimoni de vida.
Pau VI (carta ap. Octogesima adveniens) deia que l’adhesió d’una persona a una formació política ha de ser sempre crítica perquè el partit i el seu projecte rebin l’estímul de realitzar cada vegada formes més atentes per obtenir el bé comú veritable, que inclou el fi espiritual de l’home. Això és també doctrina social de l’església. I és aplicable igualment a tot govern.
La vicepresidenta ha acceptat el càrrec. I que Déu hi faci més que nosaltres !!!
Carles Puigdomènech Cantó
Advocat, Llic. Ciències Polítiques i Sociologia
(un resum d’aquest article ha estat publicat per Catalunya Cristiana aquesta setmana)
